català

español

english

français

LA DÈCADA

PRODIGIOSA

L’arqueologia catalana,

un instrument

vertebrador al servei

de la Mancomunitat

de Catalunya

Catalunya i l’arqueologia. Les arrels d’una disciplina

 

Entre els anys 1875 i 1914 Catalunya és protagonista d’una efervescència econòmica, política, social i cultural sense precedents. La conjunció d’una sèrie de factors –el desastre colonial espanyol de l’any 1898, les guerres africanes, el moviment romàntic, la industrialització, la consolidació d’una burgesia il·lustrada i potent, el fenomen de la Renaixença literària lligat al renaixement de la consciència de col·lectivitat diferenciada a tot el país, juntament amb una notable complexitat política i social i l’arrelament i progressió del catalanisme polític– afavoreix la necessitat de conèixer i entendre el país amb molta més profunditat.

 

Des de l’inici, l’arqueologia a casa nostra estarà estretament vinculada a diverses activitats amb les quals s’interrelacionarà: l’excursionisme científic i els estudis de geologia i paleontologia i, lògicament, les exploracions espeleològiques introduïdes a Catalunya com a disciplina científica per mossèn Norbert Font i Sagué.

 

Seran els anys àlgids de les activitats de pioners il·lustres, com Bonaventura Hernández Sanahuja, Francesc Carreras i Candi, Ceferí Rocafort i Sansó, Joaquim Botet i Sisó, Josep Soler i Palet, Norbert Font i Sagué, Lluís Marià Vidal i Carreras, Amador Romaní i Guerra, Pere Alsius i Torrent, Manuel Cazurro Ruiz, Francesc Martorell i Peña, Joan Rubió de la Serna, Eduard Toda i Güell, Josep Pella i Forgas, Ferran de Sagarra i de Siscar...

 

I també seran els anys al llarg dels quals s’obrirà pas, de manera lenta però progressiva, una nova visió de la importància de les ruïnes d’Empúries com a restes cabdals per a la història del país.

 

 

Empúries... sempre Empúries!

 

L’any 1846 la Comisión Provincial de Monumentos de Girona havia estat excavant durant set mesos a les ruïnes d’Empúries, excavacions que comportaren el descobriment del sarcòfag dit de les Estacions. L’actuació es va poder fer gràcies al patrocini de la Diputació de Girona i després d’un primer intent per part del Jefe Político de Girona l’any 1841, projecte que fou rebutjat per la Real Academia de la Historia. Tanmateix, una nova visió de la importància del jaciment naixerà després de la publicació de l’obra de Botet i Sisó i de l’inici de les excavacions sense control per part del Servicio Hidrológico y Forestal del Estado per tal de fixar les dunes l’any 1901.

 

 

L’arqueologia i l’excursionisme científic

 

L’any 1876 neix l’Associació Catalanista d’Excursions Científicas, precedent del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) creat l’any 1890, institució que en el futur estarà molt lligada al coneixement global del territori, que inclourà, com és lògic, l’estudi de les seves arrels. Il·lustres prohoms de les institucions acadèmiques i de la recerca catalana vinculats estretament amb la disciplina arqueològica, com ara Lluís Marià Vidal i Antoni Rubió i Lluch, seran presidents del CEC.

 

Un bon grapat d’aquests investigadors –sovint vinculats a l’activisme polític o senzillament cívic i associacionista– escriurà a les pàgines del Butlletí del Centre Excursionista, òrgan d’expressió de l’entitat i de difusió no solament de les seves activitats, sinó també de recerques a tot Catalunya i en territoris veïns.