Catalunya i l’arqueologia. Les arrels d’una disciplina

Entre els anys 1875 i 1914 Catalunya és protagonista d’una efervescència econòmica, política, social i cultural sense precedents. La conjunció d’una sèrie de factors –el desastre colonial espanyol de l’any 1898, les guerres africanes, el moviment romàntic, la industrialització, la consolidació d’una burgesia il·lustrada i potent, el fenomen de la Renaixença literària lligat al renaixement de la consciència de col·lectivitat diferenciada a tot el país, juntament amb una notable complexitat política i social i l’arrelament i progressió del catalanisme polític– afavoreix la necessitat de conèixer i entendre el país amb molta més profunditat.

Des de l’inici, l’arqueologia a casa nostra estarà estretament vinculada a diverses activitats amb les quals s’interrelacionarà: l’excursionisme científic i els estudis de geologia i paleontologia i, lògicament, les exploracions espeleològiques introduïdes a Catalunya com a disciplina científica per mossèn Norbert Font i Sagué.

Seran els anys àlgids de les activitats de pioners il·lustres, com Bonaventura Hernández Sanahuja, Francesc Carreras i Candi, Ceferí Rocafort i Sansó, Joaquim Botet i Sisó, Josep Soler i Palet, Norbert Font i Sagué, Lluís Marià Vidal i Carreras, Amador Romaní i Guerra, Pere Alsius i Torrent, Manuel Cazurro Ruiz, Francesc Martorell i Peña, Joan Rubió de la Serna, Eduard Toda i Güell, Josep Pella i Forgas, Ferran de Sagarra i de Siscar...

I també seran els anys al llarg dels quals s’obrirà pas, de manera lenta però progressiva, una nova visió de la importància de les ruïnes d’Empúries com a restes cabdals per a la història del país.